Saltar al contenido.

Lo Pardal Roquer en Territori Apatxe

El motiu d’aquestes ratlles és el de deixar testimoni d’uns fets ocorreguts en una calorosa nit de 1922 de la nostra era, típica del Far West de Catalunya. La tradició oral diu que al celebèrrim Musical Kaffe Saloon situat a la Stone Farmer Street de la ciutat de pas El Paso (Ilerda/Larida), una colla d’outlaws de secà presentaren en feréstega societat el fruit sonor d’un arriscat treball antropològic titulat «A Night In The Dark Valley» («Una nit a la Vall Fosca» en llengua indígena). Segons sembla, aquesta insondable vall va ser un dels poquíssims indrets recòndits de la Catalana Land que l’especulació immobiliària i el turisme desmesurat no van engegar a prendre pel sac.

El que això escriu, després d’haver estat hores i hores parlant d’aquest babèlic episodi amb el seu amic i conseller espiritual Timothy Leary, no se li va acudir res millor que agafar la màquina del temps de l’H.G. Wells per viatjar a la impensada cap al Llunyà Oest de les pel·lícules del John Ford, talment com aquell que se’n va a l’Estany d’Ivars a fer fotos de pardals. Val a dir que el DeLorean de l’Emmet Brown feia mesos que havia quedat inservible per la carestia de gasolina que, en aquells moments, costava un ull de la cara.

Els perseguits saltamarges d’aquella faula estaven comandats per una enigmàtica figura mencionada en antics relats com «Le grand Davî Eterî». Es tenen poques notícies fidedignes sobre l’origen i la identitat d’aquest misteriós personatge. L’únic que ens ha arribat és una llegenda apòcrifa que diu que cap allà l’any 1869 el gran compositor Richard Wagner va posar les banyes a la seva estimada Cosima i resultat d’aquesta refrega li va sortir un fill bastard. Per causes que ara mateix es desconeixen, a principis de segle XX ens trobem l’individu en qüestió a Memphis (Alpicat), consagrat a la música primitiva i utilitzant el pseudònim de «Lo Pardal Roquer». D’aquella època es conserven els vestigis d’una magna tetralogia fònica, que serà valorada adequadament a partir del segle XXV o XXVI, si és que per fi sorgeix vida intel·ligent al Planeta Terra.

Aquell subjecte messiànic, que a cada aparició pública s’acompanyava d’una formació musical diferent, es presentà al Musical Kaffe Saloon amb una banda de luxe:

La secció rítmica anava a càrrec del jazzista pioner Joan Andreu Buchaca a la bateria, del percussionista afrocubà amb avantpassats catalans Jordi Noró i del controvertit educador infantil David Font al contrabaix. Fent acadèmics cors angelicals hi havia tres Pardalettes (Oana, Caterina i Ares) acabades de sortir de l’ou – desconeixedores (ai pobretes!) que no s’ha de fer cas de tot el que diuen els mestres-. Per acabar de reblar el conjunt tímbric hi havia el saxofon baríton del Pau «Fresh» Gairí, criat a base de gumbo i crancs de riu a la bulliciosa New Orleans.

Una primera meitat del concert fou dedicada a interpretar les peces del vinil «A Night In The Dark Valley», manufacturat a mà després de la pandèmia de grip de 1918 a Memphis/Alpicat (concretament a la mansió Graceland de Rosebush Street). Aquest compendi fonogràfic presentava un so cru, assilvestrat, i amb més d’un punt lo-fi, degut en gran part a la primmirada producció del Big Chief Pau Gairí, que fou el sofert encarregat de posar una mica d’ordre en la huracanada tempesta creativa del Pardal.

Després d’una excèntrica anunciació mística tramada pel venerable Reverend Hotfoot Jackson (conegut a Alpicat Departure com Guillem de Cal Clariana), va començar la funció amb la peça «A Night In The Dark Valley». I és que els concerts de rockabilly dignes d’anomenar-se així sempre s’han de posar en marxa amb un instrumental.

Seguiren amb «El club dels verros», que parla d’un reguitzell d’individus i homenots de dubtosa i desigual reputació que flanquejaren el Pardal en el daguerrotip de portada. Imatge aquesta que, per tamany i quantitat de detalls, seria molt difícil que funcionés en una vulgar caixa per a CDs.

Després vingué (com bé diu el títol) «Ja ve el carnús», on es rescatà pel rock’n’roll una paraula que, tot i ser autòctona i genuïna, ha quedat, com tantíssimes altres, desplaçada pel català normatiu, tan amant del seny i tan poc de la rauxa. Per entendre’ns, que és difícil que aquests mots apareguin a TV3 i altres mitjans de comunicació del «règim».

A «El ionqui de la Vall» féu una entranyable semblança del toxicòman de poble que, per algun factor inexplicable i fora de tota lògica, encara no ha desaparegut del tot. El mateix Pardal va deixar escrit: «una mena de personatge mitològic dels anys vuitanta present encara en la majoria de les valls i pobles del pla».

D’altra banda, «Mètode Font» seria una cançó ideal per a fer explotar el cap dels nous dictadors d’Occident: els fanàtics defensors de tot allò que algun pet bufat amb càrrec públic considera que és políticament correcte.

«Indi» era una peça rescatada d’un disc de pedra datat l’any 1906 i anomenat crípticament «Ruc-a-billy & cat music». Aquesta tonada demostra empíricament que Monsieur Eterî, d’una manera o d’una altra, va tenir relació estreta amb elements de tribus natives americanes.

Comptant un altre cop amb la messiànica participació del Reverend Hotfoot Jackson, profeta que fou deixeble directe de Marie Laveau, practicaren un exorcisme denominat «Sóc»; una ressentida resposta a l’èxit massiu de «Sóc de l’Oest», atàvica cançó tradicional d’autor (pràcticament) desconegut. Encara seria més rancuniosa i amarga la resposta d’Eterî si aquest hagués estat testimoni, com el que això escriu, de sales i places plenes d’energúmens borratxos (i el mapa de Colòmbia dibuixat al nas) corejant amb la boca desencaixada tan memorable composició.

Seguidament, entonaren el càntic «A la muntanya», rescatat d’un antic pergamí del Credo Argonauta, aparegut fortuïtament en un calaix secret de l’acreditada Beethoven House de Chinatown.

«Te’n vas anar» serví per cloure la primera part de l’arlequinada. Venia a dir que això de viure a l’esquena d’altri, sense fotre ni brot, és una tradició prou practicada per certs insignes individus de l’ecosistema rocker.

Igual que en aquelles pel·lícules llargues d’abans, que cada Setmana Santa passen per televisió, en aquell recital també hi hagué un «intermission» musical a base de la tonada «Apache», original del Jerry Lordan (Reverendus dixit) i popularitzada per The Shadows.

Com que aquests paios eren certament una colla de destralers, al final s’acabà produint un accident del tot previsible: es va trencar la bandolera de la valuosa guitarra Gretsch de Le Grand Eterî. Va ser per això que els seus esbirros es van veure obligats a recórrer, cametes al cul, a una solució d’emergència: improvisar a correcuita un conjur xamànic.

Un cop resolt el contratemps, la segona part s’inicià amb «Ponent 2», adaptació vernacla del «Folsom Prison Blues» de l’ínclit Johnny Cash.

Continuaren amb «Pa sec», detallada descripció d’un pla nutricional convertit (a la força) en estil de vida que hom es veu obligat a adoptar a causa de les recurrents crisis/estafes econòmiques.

També es queixaren del fet que «Tinc un problema». Doncs sí, efectivament és el que tens quan ets de Ponent i et dediques a la cultura (llevat que et decantis per les genolleres i la vaselina per així intentar viure de subvencions atorgades sense cap mena de criteri).

Després, amb «Dansa fàl·lica», es va impartir una classe de prehistòria sobre la marxa: en aquella (no tan) remota època, per afavorir l’aparellament, es ballava amb la música de rudimentaris instruments percussius acompanyada de sorolls guturals i prelingüístics. D’un temps ençà, amb idèntiques finalitats lascives, és comú que es dansi al ritme de «Sóooc de l’Oeeeeeest de Catalunyaaaaa…». Cada cop que això passa (i passa molt sovint) no puc evitar d’apiadar-me del malaurat Pardal.

«Hot Valley» fou un cant als orígens. I és que un gran artista sap relacionar les grans obres del saber universal amb les seves pròpies vivències. O dit d’una altra manera: els Pocarrobes de Vallcalent no són tan diferents de la nissaga dels Buendía creats pel Gabriel García Márquez. Al·leluia!

Tampoc es podien oblidar dels «Bons xavals», oda als individus singulars, despectivament anomenats «freaks». Éssers que, malgrat la forta pressió social, es neguen a portar una vida avorrida. Si bé no són necessàriament usufructuaris d’una gran voluntat filantròpica, són ells els que acaben donant color a la grisa existència dels seus ensopits contemporanis.

A «Voodoo Blues» es reflexionà sobre l’activitat més practicada per l’espècie humana del món civilitzat: perdre el temps.

Varen acabar el repertori amb «Insectes i flors», suite ètnica, rupestre, lisèrgica, apoteòsica, catàrtica, kafkiana, metafísica i amb una invocació al demiürg Carl Perkins inclosa.

Jo, personalment, estava del tot convençut que aquí finalitzava la tan èpica cantada. Però no, per sorpresa de tothom aquells tabalots encara no havien gastat tots els cartutxos. I l’últim d’aquests tenia rellevant nom propi: Sa muller Emma de Roquer, distingida dama de l’aristocràcia criolla de Louisiana, que en anteriors passatges del concert ja hi havia percudit un pandero quadrat, va agafar les regnes i va delectar als presents amb les melodies de «Will You Still Love Me Tomorrow?» de la Carol King i el Gerry Goffin, «Funnell Of Love» del Charlie McCoy i «That’s Alright» del Mickie Most. Aquesta última cancó, que fou revelada a la Família Roquer per la contemplativa sapiència del Reverend, va ser també la que va marcar el final d’aquesta eucarística vetllada.

En fi, ja és prou curiós que el creador de l’himne (no) oficial de Ponent hagi dedicat un disc a la pirinenca Vall Fosca. Serà que com un Manelic d’Alpicat n’estava més aviat fart de la Terra Baixa. I és que el cosmos creatiu del Pardal és un pou sense fons. Però, com tots els grans, mai s’ha pres massa seriosament a si mateix. Davant dels sempre reiteratius exercicis d’estil que tant proliferen en el rock’n’roll primigeni actual, podria ben bé ser que aquest ornitològic individu sigui l’únic artista nostrat que conreï dit gènere amb indiscutible personalitat pròpia, sense renunciar en cap moment, ans al contrari, a l’imaginari que li ha vingut donat per la trista terra que l’ha vist néixer. I si això encara no fos suficient, l’acaba d’amanir amb la seva enciclopèdica formació clàssica. Sí, Lo Pardal Roquer és, efectivament, una rara avis. Però això ja es podia esperar d’un fill bastard del Wagner criat al Far West, no?

Manuscrit i daguerrotips: Oriol Cárceles

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

IPOP EN MEDIO SOCIALES

A %d blogueros les gusta esto: