Saltar al contenido.

Carles Benavent i Roger Mas, virtuosos de veritat.

Vaig tenir un bon ensurt en llegir que el Carles Benavent venia a l’Espai Orfeó acompanyat del Roger Mas. Encara bo que de seguida em vaig adonar de la meva confusió: no es tractava del cantautor solsoní Roger Mas, sinó del pianista de jazz Roger Mas criat a Begues (Baix Llobregat), que té més d’una dotzena de discos editats i ha participat en almenys una altra trentena, compartint estudi de gravació i/o escenari amb figures com Perico Sambeat, Horacio Fumero, Bruce Barth, Gorka Benitez, Xavi Hinojosa, David Mengual o Sílvia Pérez Cruz, entre molts d’altres.

La seva trajectòria s’inicià amb una impecable formació acadèmica a l’ESMUC. I, tal com diu la seva pàgina web oficial, ha estat docent del Taller de Músics i del “Centro de Estudios Superiores del País Vasco Musikene” a Donostia. A dia d’avui exerceix de director i professor del Departament de Jazz del Conservatori Superior del Liceu.

Per altra banda, el Carles Benavent és una de les figures més importants que ha donat la música catalana al món. Així de clar. De la seva intensa, innovadora i inabastable carrera de més de mig segle de durada destacaria, d’entrada, que als anys setanta del segle passat, en l’apogeu de l’Ona Laietana, va formar part de la llegendària banda de rock progressiu Màquina! i que d’aquesta va passar a ser membre fundador de la no menys mítica formació Música Urbana, més orientada cap al jazz rock.

A partir dels anys vuitanta va començar una estreta col·laboració amb el guitarrista Paco de Lucía. Sobren els adjectius. En aquella època, i per escàndol dels puristes, de manera pionera va integrar amb tota naturalitat el so del baix elèctric dins del sempre sobreprotegit llenguatge del flamenc.

Per si encara no n’hi hagués prou, va contribuir significativament en una colla de discos del jazzista Chick Corea i també en els últims treballs del cantaor més cèlebre de tots els temps: Camarón de la Isla. Si és que fins i tot va arribar a tocar amb astres de la talla de Quincy Jones o Miles Davis

Als anys noranta, en l’àmbit de la cançó d’autor, va posar el seu art al servei de l’Albert Pla o del Joan Manuel Serrat, nascut com ell al Poble Sec. A més caldria destacar les fructíferes i prolífiques experiències amb el guitarrista Max Sunyer o amb el saxofonista Jorge Pardo… Us sembla que estic enumerant un reguitzell exagerat de noms il·lustres? Doncs us puc ben assegurar que la quantitat de figures que em deixo al tinter és exorbitant. M’atreviria a dir que cap Viquipèdia és del tot completa en aquest sentit.

I és que sí, efectivament aquest senyor ha interactuat artísticament amb un gran nombre d’autèntics genis i/o personalitats de primeríssim nivell. Però és que, sens dubte, ell també és un dels més grans per mèrits propis. Prou que ho va demostrar al concert de l’Orfeó.

I precisament en el record d’alguns d’aquests grans noms que ja falten es va basar bona part del concert. El seu primer homenatge en forma de cançó va ser “Eternal Child” del disc “Eye of the Beholder”(1988) del Chick Corea, desaparegut l’any passat, que ell va interpretar servint-se únicament del seu inseparable baix elèctric de cinc cordes. Va enllaçar aquesta peça amb “Madrid” del seu disc de 1995 “Agüita que corre”.

Ja amb la presència del pianista Roger Mas a escena van venir els aires funk de “Bailas…?”, pertanyent a “Vida”(2018). I tot seguit, una peça del gran compositor clàssic barceloní Frederic Mompou (1893-1987) reimaginada com una soleá i precedida d’una exquisida introducció de piano. Escoltant en directe el tema “De perdidos al río” em vaig adonar que a pocs pianistes he vist gaudir tant de l’escenari com el Roger Mas.

Un dels moments més intensos i emotius de la vetllada va ser la penetrant interpretació de l’aràbiga “Zyryab” en honor al seu enyorat amic (i geni de les sis cordes) Paco de Lucía. I és que en l’homònim disc de 1990 en Benavent també hi va participar. Aquella va ser una etapa en què, malgrat crítiques irracionals i fonamentalistes, van aconseguir portar al sacrosant flamenc cap a una nova dimensió sonora.

Vaig percebre certes tonalitats mediterrànies a l’inici de “Luna de Santiago”. Però és que la peça va acabar desembocant en el riff de “Walk On The Wild Side” del Lou Reed. No es pot oblidar que, en aquell mateix 1995 en què Benavent editava “Agüita que corre”, també posava el baix a l’adaptació que d’aquesta cançó va fer l’Albert Pla en el seu disc “Supone Fonollosa”.

Continuaren amb “Para Carles”, una tonada que el mateix Roger Mas va compondre expressament pel dit Carles Benavent i seguiren amb “Baoblues” de “Vida”, desenvolupada a partir de les variacions efectuades entorn a la repetició persistent de set notes musicals. Per encarar la recta final de l’actuació, tornaren a la convivència amb Paco de Lucía en forma d’una bulería que amb ell feien pràcticament a cada bolo. En aquell moment es va dir “El Alcázar de Sevilla”, però també s’hauria pogut anomenar “Bulería Paco”. En el cas que ens ocupa, el nom estava prou lluny de fer la cosa. En fi, aquest concert memorable, on no va faltar un sentit record al percussionista amic Roger Blàvia (1963-2017), es va acabar amb el tema “Guindilla” en forma de bis.

Des de primera fila de platea em va semblar captar el productiu diàleg entre dues ànimes carregades de música. No només de jazz. I és que diria que eren moltes i variades les influències estilístiques que allà van sonar: melodies, ritmes i frasejos de jazz, de flamenco, de blues, de funk i altres gèneres que se m’escapen, desconstruïts tots ells i recol·locats de manera absolutament lògica, per acabar concebent un llenguatge propi molt i molt potent.

Davant de l’excés de propostes culturals petulants i pretensioses, era pur espectacle veure com dos artistes en majúscules s’endinsaven d’una manera tan franca i profunda en la seva genuïna creació musical, establint un diàleg mil·limètricament equilibrat sota una subtil aparença de caos.

Pel que fa a l’execució instrumental, el piano del Roger Mas estava prenyat de registres, espontaneïtat treballada i voluntat de sorprendre. I… Què dir de la forma de tocar del Carles Benavent? Doncs que jo, mai a la vida havia vist treure tant de partit a un baix elèctric. Aquest geni passava de manera absolutament natural de passatges deliciosament melòdics o minimalistes a d’altres pràcticament percussius o quasi salvatges.

Alguna cosa em diu que, per regla general, ja no sorgeixen artistes amb un perfil com el d’aquest homenot. I no dic que les noves generacions tinguin menys mèrit. Només és que humilment crec que els músics que avui en dia aconsegueixen ser escoltats ja pugen d’una altra manera.

En fi, alguns subjectes que es diuen (i són considerats)  “periodistes musicals” no dubten a utilitzar l’adjectiu “virtuós” per a qualsevol individu que faci mitja filigrana amb un instrument. Però és que, en aquest cas, definir com a virtuosos aquests dos músics estratosfèrics crec que està plenament justificat.

Text i fotografies: Oriol Cárceles

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

IPOP EN MEDIO SOCIALES

A %d blogueros les gusta esto: