Com els trobadors han anat fent des de temps immemorials, el Xavier Baró sempre ha defensat perfectament el seu cançoner servint-se únicament de la guitarra i de la veu. Però en cap cas això ha comportat la renúncia a guarnir el seu repertori amb el suport musical d’altres artistes. Com ell mateix diu: “És el que procuro, incorporar altres músics amb personalitat pròpia que enriqueixin les meves cançons».

Al llarg de l’última dècada l’he vist flanquejat per un selecte i heterogeni grup d’instrumentistes, posseïdors sempre d’una molt marcada identitat creativa pròpia: El Txabi Ábrego, que és i ha estat el guitarrista-productor-enginyer-conseller per antonomàsia de la millor Cançó de Ponent del segle XXI; el mític guitarrista castellonenc Ramon Godes, amb un llegat artístic tan eclèctic com inabastable; el poeta d’Almenar Víctor Verdú que, amb la seva formació clàssica, l’ha acompanyat flegmàticament als teclats; o el cerdanyolenc Josep Maria Ribelles, singular tocador d’arpa cèltica. I, d’uns anys ençà, ha fet de l’infal·lible multiinstrumentista Héctor Beberide la seva mà dreta, ja que ambdós estan a casa quan es mouen en els terrenys de les músiques d’arrel. En la primera part del concert ofert al Centre d’Art La Panera en el marc del MUD, aquest últim va ser qui el va secundar emprant el bozouki, l’acordió i el low whistle.

Van començar el recital amb la mateixa peça que inicia l’àlbum “La veu de la muntanya”(2020):  l’adaptació musical de “Brida”, impetuós poema de Maria Mercè Marçal molt estimable com a declaració de principis. Seguidament, va seguir amb la cançó d’amor “Posa un bes als meus llavis” de “I una fada ho trasmuda”(2016), el seu disc més romàntic i sensible. I és que ja ho diu ell mateix que “els trobadors van inventar les cançons d’amor”. D’aquest mateix disc també era “Vora un dolmen”, “cançó folk psicodèlica i catalana” nascuda a tocar de l’ermita de Sant Jordi de Puigdelloses al municipi de Folgueroles. Aquesta edificació del segle XV fa companyia a un venerable dolmen megalític. I va ser precisament allà on el poeta Jacint Verdaguer va cantar missa per primer cop. No sé fins a quin punt és agosarat dir que a l’obra (i a la vida) de Mossèn Cinto s’hi pot ensumar alguna tangència psicodèlica.

“A galeres” és una altra cançó folk, però de temàtica dura. Com les que també cantaven els vells flamencos o els bluesmen de veritat. I és que aquesta lletra, escrita fa de més de tres-cents anys, relata en primera persona les penalitats d’un condemnat a galeres. La peça “Els saltadors de camins”, recuperada per l’enorme Jaume Arnella en el seu imprescindible “Cançons de vi i taverna” (1976) ve de “quan la cançó tradicional era punk”, de quan l’honrada figura del bandoler era vista amb esperit romàntic pel poble. Diu el Xavier que “ara ja no se’n fan de cançons de bandolers. I això que n’hi ha més que mai”. Tampoc és menys cert que els bandolers d’avui dia no tenen, ni de lluny, la prestància dels d’abans.

De “Miro amb els meus ulls” del nocturnal “Lluny del camí ral”(2009) penso humilment que és una de les seves fites artístiques. Ve a dir que d’alguna manera o d’una altra, les males persones sempre ens acompanyen i sempre estan disposades a enlletgir el món i amargar-nos l’existència per tal d’aconseguir o conservar el poder. “Quan l’escuma del mar dorm” va ser la cançó inèdita del concert, pertanyent a una col·lecció de recent elaboració “que encara no ha sortit de les parets de casa”. Amb una delicada interpretació ens contà un relat on la realitat i el somni es confonien per passar d’una situació lluminosa (amb jardins, campanars, portes obertes al cor, l’horitzó…) a una altra de més tenebrosa (amb eclipsi, incendis d’or i negres fums i pols als ulls de tant caminar…). I per acabar la primera part de l’espectacle va triar “I entre oliveres somiar” de “La veu de la muntanya”, “un disc atropellat per la pandèmia”. Es tracta d’una creació sorgida en un matí a les Garrigues, on enmig de camps d’oliveres (segurament màgiques), com si fos una historieta d’Hugo Pratt, se li apareix un follet que el guia per una altra dimensió de l’espai garriguenc, potser més irreal, però també més sensata.

En la segona part del concert van aparèixer l’Albert Morreres amb la flauta travessera, l’Ivan Pérez amb el violí i el Sergi Llena tocant flautes de bec, gaita, tin whistle i un bell pandero quadrat recuperat de Baells (Franja de Ponent), que juntament amb el ja present Héctor Beberide formen La Ruta de les Estrelles. Dita banda va néixer l’any 2007 amb l’objectiu de recollir antigues cançons catalanes, ribagorçanes, celtes, bretones i altres tradicions atlàntiques per adaptar-les a la seva desacomplexada visió de la música d’arrel, tot barrejant instruments, ritmes i territoris. Fins el dia d’avui tenen tres discos publicats: “De Fisterra a Finistère”(2007), “Entre terra i mar”(2009) i “Arreu”(2013). La fusió entre aquests dos universos artístics tan rics resulta extremadament complementària i natural. Fins i tot lògica. Com el mateix Baró manifesta: “Ho buscava, una banda. No tinc ganes d’acoblar diferents instrumentistes que no saps mai que en sortirà. Una banda ja acoblada és més interessant, jo els porto a un nou món i ells ho embelleixen de forma natural.”

Amb la coneguda cançó “La filadora”, recuperada del seu oblit en temps de La Renaixença va començar l’esclat de timbres harmoniosos de la banda, per continuar amb “A la plaça fan ballades”, una altra cançó popular que ell s’ha fet seva per dret propi i que es podria considerar com una punyent crònica de successos en vers. Òbviament, el gènere que ara anomenen (de manera anglòfona) “true crime” no va començar pas amb Carles Porta. Ni tan sols amb Truman Capote o Norman Mailer.

Tornà a la seva faceta més sensible amb “Per les aigües de Dublín” cançó de viatge (no necessàriament físic) pertanyent a “I una fada ho trasmuda”, on el protagonista de la lletra, en fosca i borrosa nit irlandesa, gaudeix d’un encontre amorós (d’amor de veritat) a bord d’un vaixell que potser solcava la Badia de Dublín o el proper Muir Éireann. I, sense deixar l’amor, passà de la plàcida foscor de la terra de James Joyce a una lluminosa albada segarrenca amb “Matinada de Sant Joan”, on sembla que l’encontre d’amor de somni que va trobar-se en la foscor nocturnal de les aigües de Dublín, mitjançant un procés màgic i oníric, ara aparegués tot lluminós en un matí cerverí. La Nit Sant Joan ja les té aquestes coses… No és pas perquè sí la data més màgica de les terres catalanes.

Encetaren el bis amb la metàfora nàutica de “Lligat al timó”, també de “I una fada ho trasmuda”. Aquí l’orientador en temes amorosos és el bucòlic déu Pan. La cirereta final va ser la tel·lúrica revisió, amb arranjaments extraordinaris, de “La presó de Lleida”, cançó tradicional per excel·lència de la Terra Ferma que el mateix Xavier, ja fa vint-i-quatre anys, va readoptar (i readaptar) per començar el disc “La cançó de l’udol”(1998) i, de pas, iniciar una honesta, autèntica i fructífera etapa artística. Una altra estimable declaració d’intencions per cloure un concert prou especial, el de l’encontre i agermanament de dos plantejaments musicals feliçment afins: Xavier Baró i La Ruta de les Estrelles. I és que si La Ruta de les Estrelles es dedica a treure a la superfície tonades, romanços i corrandes amagades en el vast llegat tradicional, el Xavier, sabent-se un més d’una llarga estirp de bards, amb la seva magnífica obra de clara vocació contemporània i universal, imprescindible per entendre la veritable cultura en llengua catalana, continua aquest llegat tradicional donant-li el seu accent, la seva coherent i polièdrica personalitat i el seu fèrtil jo artístic.

Text i fotografies: Oriol Cárceles.