El passat divendres dia 24, tota una generació de joves de 30, 40, 50 i 60 anys érem cridats a files.

La data era esperada des del dia en què es va anunciar, Fermín Muguruza tornava a pujar als escenaris després de 10 anys d’allunyar-s’hi per concentrar-se amb projectes d’altres disciplines, paír la sobtada mort del seu germà, etc…

El motiu?

Celebrar 40 anys a l’ofici de músic i cantant però també 40 anys de coherència ideològica.

La notícia de la gira va agafar-nos per sorpresa, ja que teníem coll avall que la gira del 2013 No More Tour era la darrera, així que molts vam agendar-nos la cita al mateix moment d’anunciar-se.

Fermin Muguruza, té una trajectòria impecable, no només musicalment parlant, també ho és per seva coherència en el discurs que ha perdurat des dels seus inicis fins a dia d’avui, punta de llança de tots els seus projectes que tants hem seguit des de fa anys. Per tant podríem dir que tan seguidors com detractors l’han estimat o odiat respectivament des dels seus inicis.

Expectativa màxima per una cita imperdible per tots aquells que vam créixer ballant i escoltant primerament Kortatu, posteriorment Negu Gorriak,  Dut, o ja després la seva infatigable carrera en solitari.

De manera simbòlica, Fermin Muguruza va fer el cim de Barcelona, el repte que es va proposar és d’admirar, omplir el Palau Sant Jordi amb 14.000 persones amb ganes de reviure un repertori etern en durada amb un concert de 3 hores però també etern a la memòria de molts.

Per més mèrit, la gira és autogestionada, amb tots els riscs que comporta, però com ja és habitual en ell, amb tota la llibertat i independència d’oferir el millor en tots els sentits de la paraula.

A mida que enfilàvem el Passeig Olímpic, l’ambient que es respirava, feia preveure que el que estava apunt de començar no era un concert més, era un aplec de generacions que li devem molt, musicalment parlant, però també discursivament, d’alguna manera per molts de nosaltres en Fermin ha esdevingut un artista clau, com aquell mestre què ens feia apassionar en alguna assignatura que d’altres no havien aconseguit que ens motivés.

Entrem al Palau… ambientàs! Definitivament quedava palès que tothom esperava aquella data, gent de tot el país, busos organitzats, gent d’arreu dels PP.CC i d’arreu, també és clar d’Euskal Herria.

Els horaris laborals i el desplaçament fins a Barcelona no ens va permetre veure les selectores encarregades de fer girar 7 polzades a 45 rpm The Morning Sounds i la Selectress de Desgavell, tampoc a Gailu que obrien la nit, amb en Mikel Bap! A les baquetes i que més tard també pujaria a l’escenari amb el seu company rememorant Itxoiten.

Una nit pel record, ballar himnes d’adolescència (que mai hem deixat d’escoltar) com Zu Atrapuzu Arte amb el cantant dels madrilenys Non Servium, Radio Raheem, Urrun, Kolore Bizia, Hay algo aquí que va mal, En la línia del frente, Big Beñat, Bidasoa Fundamentalista, In-Komunikazioa, la versió que no podia faltar al tracklist 54-46 dels Maytals  Euskal Herria Jamaica Clash, Black is Betlza, o les dues que van tancar un concert apoteòsic, Gora Herria i Sarri Sarri… com tampoc podia faltar un sentit homenatge al seu germà Iñigo amb una versió preciosa de Bizitza Zein Laburra Den (que curta és la vida)

Aquesta gira autogestionada el portarà a girar a diferents punts de la geografia mundial, París, Berlin,Santiago de Chile, Roma, Tokyo, Marseille, Mèxic, Bogotà, Donostia o…la pròxima parada que serà ben aviat a Madrid on fa anys que no pot actuar-hi.

Quasi 3 hores de concert, quasi 3 hores d’aplec, o com ell mateix va dir només sortir a l’escenari, quasi 3 hores d’Akelarre antifeixista.

Bona gira i endavant les atxes comandante això només ha fet que començar, gràcies i ja sabeu el que diuen els arbres quan la destral entra al bosc… mireu el mànec! És un dels nostres!