Sortir de la zona de confort musical – no sol ser una pràctica habitual en el sota signant de la crònica – més pot ser un exercici arriscat, així com assistir a un concert en una sala d’aforament reduït i íntim on el cara a cara amb l’artista està més que garantit.
Però davant l’adversitat d’un nou repte un es creix i l’accepta, per a poder transmetre allò que se’m va oferir íntimament el passat diumenge a la sala Antares de Lleida, Miquel Pujadó.

Aquest músic amb llarga trajectòria – més de 300 cançons – feta amb companys de viatge de primer nivell, presentava el seu nou treball «De Foc i de Vellut» (Segell Microscopi, 2022) per a celebrar la quarantena d’anys de l’aparició del seu primer treball i on amb sentida memòria tenyida de Brassens i Brel – i d’altres músics de la chanson française -, recorda la seva joventut perduda a una plaça de la seva Terrassa que va acollir-lo amb els braços oberts.

Així doncs, en una mica més d’una hora va fer una repassada de forma breu, però intensa al nou àlbum i a la seva dilatada trajectòria davant d’un públic rendit al magnífic lletrista i executor de despullats acords que acaronaven la seva guitarra.

Començà la vetllada amb la cançó que dòna nom al darrer treball i amb El Frabricant d’Oficis de l’àlbum A Contra Veu editat al 2010, inicià un viatge sonor a la seva trajectòria, amb el comú denominador de l’anteriorment citat amor a Brassens. Sorprès estava davant dels mordents textos que brollaven i com executava un blues dedicat a totes aquelles dones que no poden gaudir d’una vida plena al haver-se topat amb algú que els fa la vida impossible, que és La Reina dels Blaus.
Amb Somriures que mosseguen i ‘Hecatòmbola continuàvem oscil·lant amb temes que continuen de rabiosa actualitat, sota el prisma d’aquell que més endavant del concert s’autoinculparia de ser llibertari.

Per anar tancant el record, va utilitzar de forma sàvia Les Marees del Temps i amb el reeditat tema A Terrassa hi ha una plaça va fer un sentit homenatge als companys de viatge que recentment l’esperen a un bar que es troba enmig de la lleidatana boira i també a Ovidi Montllor i Isabel Clara Simó en Soc de La Mata de Jonc.

Ens va delectar també amb Els Mitjons Blaus de l’Helena i un excels Rei d’Ocasió. Com una Cançó de Jacques Brel i És Fàcil dir-se Anarquista, semblava fer un autodefinit amb tocs de La Mauvaise Réputation.

I tot i arriscar-se a fer un directe íntim i nuu, va aprofitar-se de la tecnologia per a fer un playback amb Aina Sánchez, Records Divergents una divertida història dels diferents punts de vista d’una nit d’amor i follia. I si abans havia recordat amb temes més antics temes de candent actualitat, va fer un exercici de malabars amb un atípic blues que és Guanya La Banca, per finalment oferir-nos com a bis el sentit homenatge a tots els cantants que ens han deixat i que comparteixen l’univers sonor d’aquell que vingué un diumenge a fer-nos gaudir de forma breu però contundent.

crònica @ipopfmradio
photos @piratallucifer – Oriol Cárceles